Memòries viatgeres d'anar per casa

«Fou arribar a la plaça dels Furs i veure un autocar als peus de les majestuoses torres, amb la panxa oberta esperant acollir illusions de totes mides i colors en forma de maleta, que m’oblidí de l’estratègia preparada durant l’anterior cap de setmana. Notí com els múltiples dubtes i recels que duia desapareixien sobtadament, vés a saber-ne els motius. Aqueixa sensació vingué acompanyada per una encisadora força interior que m’espentava cap al vehicle. La ment humana es mostra, de vegades, així de mala pècora. Encara em faltaven alguns metres per arribar a un grup de cinc homes, un d’ells lluint camisa de color blau xofer, que l’esmentada força ja havia decidit per mi que anava a pujar a l’autocar, sí o sí, foren quines foren les circumstàncies.

Total, tantes objeccions i cauteles inicials, que si esto, que si lo otro, més pròpies d’una virginal donzella davant del llit nupcial que d’un paio forjat en estables militars, per a acabar rendint-me tan fàcilment sense cap raó objectiva. Aleshores, no, però el pas del temps m’ha convençut que em vaig trobar immers en una experiència ultra sensorial semblant a la viscuda pels xiquets de Fàtima o Lourdes. Tira-la llarga, animal! Si no fóra veritat, no ho diria».

D’aquesta manera, tan presumptament convencional, comença una aventura personal inoblidable, amb final feliç, però, que tingué lloc entre nosaltres allà pels inicis de la dècada dels anys vuitanta del segle passat. Seguiu-la.